Patrimoni

Casa-palau

La casa-palau del Castell del Remei està bastida sobre una antiga edificació medieval a la que, a finals del segle XIX, la família Girona, representant de l’alta burgesia catalana, va conferir l’estructura de castell a l’afegir els característics quatre torres emmerletades. L’any 1939 va patir els efectes de l’explosió d’un polvorí de guerra si bé les parts afectades van ser reconstruïdes d’immediat. El pati i la planta noble, que conserva el mobiliari i la decoració, ens traslladen a una estètica pròpia de l’època.

L’edifici és de planta quadrada amb una torrassa a cadascun dels angles. Té tres plantes de distribució diversa. El pati que dona la benvinguda i  accés a la capella, és interior i d’estil modernista amb rajola decorativa a les parets. La planta noble està composada per grans dependències que es comuniquen, entre les quals destaquen els salons del Mirall, d’Estiu, Victòria i del Bisbe.

En total, hi ha 33 dormitoris, a banda de sales, cuines i banys.

Celler

Castell del Remei és el celler més antic de Catalunya en l’elaboració i etiquetatge de vins de criança i el primer celler català construït segons el model francès tipus bordelès.

La Sala Gran de Bótes té una de les voltes d’estil català més grans d’Europa amb una llum de més de 10 metres d’amplada. També la fa excepcional la tradicional tàpia entre els materials de construcció. Aquesta combinació enriqueix la singularitat de l’edifici, de gran valor arquitectònic segons els experts.

Marca histórica:

Santuari de la Mare de Déu del Remei

El santuari edificat en honor a la Mare de Déu del Remei, patrona de la Plana d’Urgell junt amb la Mare de Déu de les Sogues, pertany a l’arxiprestat de Baix Urgell de la diòcesi del bisbat de La Seu d’Urgell i a la parròquia de L’Assumpció de Boldú, a qui correspon la gestió, tot i ser de propietat privada.

El temple té una capacitat per a més de 200 persones i s’utilitza per a celebracions sacramentals i altres cerimònies religioses.

Es troba dins la finca Castell del Remei i val a dir que forma part de la 4a etapa (Tàrrega-Linyola) de l’anomenat Camí Català per San Juan de la Peña, un ramal nord de la ruta pelegrina del Camí de Sant Jaume i que és visitat per nombrosos pelegrins durant tot l’any.

Ja des de l’època del patriarca de la casa Girona, Ignasi Girona Targa (1782-1867), fundador de la nissaga dels Girona com els empresaris més rics del país, la família creia que devia la sort de la seva atorgada prosperitat a la particular devoció professada a l’advocació de la Verge del Remei.

Durant l’anomenada guerra civil espanyola (1936-1939), la tràgica explosió d’un polvorí va destruir el primitiu temple. A continuació, Joan Girona Agrafel (1859-1950) va erigir una nova església en l’interior del castell dedicada a la Verge del Remei.

Després de la mort de Joan Girona –conegut com ¨Don¨ Joan- les seves hereves successores, unes nebodes solteres sense descendència, Maria i Teresa Escubós Girona, van fer realitat la voluntat del seu oncle i van encarregar, a la seva memòria, la construcció del Santuari a  l’arquitecte Antoni Fisas Planas (1896-1953), qui també dissenyà el temple parroquial de Nostra Senyora del Pilar, a Barcelona.

El temple urgellenc fou inaugurat, beneït i consagrat el 13 de juny de l’Any Marià 1954 pel bisbe d’Urgell monsenyor Iglesias Navarri, fet que recull la placa commemorativa que es troba sota les tres arcades de la façana de l’edifici. Hi ha la curiositat que es desitjava que el text fos escrit en català degut al sentiment catalanista dels Girona i, davant la pressió de les autoritats que fos en castellà, finalment es va redactar en llatí.

El temple, de planta de creu llatina, constitueix una significativa mostra del neoclassicisme a través de prendre models del Renaixement italià -per tant caldria etiquetar-ho com a “neorenaixentisme”- que propugnava el corrent del Noucentisme català.

Mostra un pòrtic a la façana i una bella portada dedicada a Sant Joan Baptista.

La nau principal, coberta amb una volta de llunetes, presenta una gran cúpula al creuer rematada per una llanterna.

En la decoració interior destaquen els magnífics frescos murals que són obra de l’artista Josep Obiols Palau (1894-1967), considerat “l’artista més representatiu de la cultura noucentista”, que també té obra a l’edifici de Correus de Barcelona, al Palau Nacional de Montjuïc, en dependències, Museu i sagristia del Monestir de Montserrat, a la Sala del Bon Govern de l’Ajuntament de Barcelona i al cambril de la capella de la Mare de Déu de Montserrat de la Catedral de Lleida, entre molts altres llocs del país com Tortosa, Solsona, la Bonanova, Parets, Vilassar de Mar i Sant Joan de les Abadesses.

El pintor va dedicar els anys 1953 i 1954 a decorar plàsticament l’interior del temple, si bé la majoria de les pintures estan datades el 1954. El conjunt del Castell del Remei és el més important al concentrar el major nombre de peces d’Obiols.

En els altars adjacents a la nau principal, a dues banda, hi ha cinc murals on són representades escenes bíbliques corresponents als misteris de goig del Rosari: l’Anunciació; la Visitació de Maria a la seva cosina santa Isabel; el Naixement de Jesús a Betlem; la Presentació del nen Jesús al temple; i el trobament de l’Infant Jesús al temple entre els doctors de la llei.

Realment precioses són les pintures del presbiteri -a l’absis de sobre l’altar major- on es representa una al·legoria de tot l’Univers lloant i pregant Maria.  I els dos impressionants murals que ocupen l’absis darrere l’altar a banda i banda del cambril de la Mare de Déu que presideix el Santuari, on són representats l’acció de gràcies pels productes de la terra i la gent que demana a la patrona del Castell del Remei.

En la part dreta, els frescos mostren la misericòrdia vers infants i adults que pateixen necessitats, malalties i dolor confiant en el remei de l’auxili de la Mare de Déu. Així mateix, hi apareixen els nadons, posant així el futur en mans de la providència. Mentre que a l’esquerra, es reflecteix el poble fidel oferint llurs collites a la Verge. Es tracta d’escenes representatives de la pagesia amb els fruits conreats: oliveres (oli), raïm (verema, vi), blat (pa), que es vinculen a la riquesa aportada pel regadiu del Canal d’Urgell, infraestructura impulsada i finançada per la família Girona.

I, en la decoració de l’esquerra, es reflecteix el poble fidel oferint llurs collites a la verge. Es tracta d’escenes representatives de la pagesia amb els fruits de la terra: oliveres (oli), raïm (verema, vi), blat (pa), que es vinculen a la riquesa aportada pel regadiu del Canal d’Urgell, infraestructura impulsada per la família Girona.

Al mig del cambril hi ha la figura de la Verge del Remei executada en fusta tallada i obrada per l’escultor Josep Maria Camps Arnau (1879-1968), fins la qual accedeixen nombroses persones per tal de retre-li homenatge, enfilant les escales que hi ha a l’esquerra de la imatge i baixant per l’altre costat que hi ha als laterals del presbiteri.

Al centre del presbiteri hi ha un altar sota baldaquí.

També val la pena assenyalar el treball en fusta de les gelosies que hi ha en un espai destinat al cor.

Al baptisteri, Obiols va completà un conjunt pictòric al·lusiu al baptisme de Jesús. Val a destacar la pica baptismal de finals del segle XVI o inicis del XVII, un dels elements més antics del temple.

A nord, hi ha una portalada lateral d’accés a l’església dedicada a Sant Joan Baptista, com es pot observar en la inscripció de l’exterior. Al costat, una llosa té gravada la lletra de la Pregària a la Verge del Remei.

El text en català d’aquesta composició il·lustra les pintures del temple de la cúpula i de la volta de l’altar major. Fou encarregada al mestre Lluís Millet Pagès (1867-1941), amb lletra d’Esteve Sunyol Gasòliba (1856-1913) i cantada a l’Orfeó Català l’any 1900. També moltes agrupacions corals i la cantant Marina Rossell la interpreten en el seu repertori.

Fou expressament composta per al Castell del Remei l’any 1899 en acció de gràcies a sa “Excelsa Patrona”, després de greu malaltia de la senyora N’Amèlia de Vilanova, vídua d’Ignasi Girona Agrafel. I any rere any és cantada pels fidels feligresos -entre els quals antics habitants i treballadors de la finca- per la Festa Major del Castell del Remei per tal de venerar la imatge de Nostra Senyora del Remei, cada segon diumenge d’octubre.

Pedestal votiu romà

L’antiga peça epigràfica del Castell del Remei correspon al període de l’Alt Imperi romà (I a.C. – III d.C.) i fou trobada l’any 1743 en aquestes contrades.

És de pedra marmòria calcària groguenca i de forma cúbica de mesures irregulars. Les dimensions oscil·len entre els 65-68 centímetres (amplada) x 63-66 centímetres (llargària) x 75-78 centímetres (alçària).

La traducció de la inscripció en llatí significa: “A Atília Lucilla, filla d’Spuri, Marc Antoni Nachus a la seva esposa”.

Actualment, la sala d’exposicions del celler porta el nom de Lucilla Atilia en homenatge a la que fou la primera propietària del Castell del Remei, segons el Dr. Jaume Mateu Giral, autor del llibre “El Castell del Remei, terra, aigua i cultura del vi a la plana d’Urgell”.

Algunes de les publicacions que fan referència al pedestal són:

 

En l’actualitat el pedestal s’exhibeix en la Sala Romana del celler, anomenada així en honor a la descoberta.

Altres elements de l’antiga colònia agrícola

Molts d’aquests edificis són exemplars de construccions de tàpia objecte d’estudi i constitueixen un model de l’arquitectura industrial rural de l’època.

Escultura Els Sentinelles del Castell

L’obra escultòrica Els Sentinelles del Castell, de l’artista Erik Schmitz Coll, és una peça esculpida en el tronc arrelat d’un arbre plàtan mort. Representa de forma figurativa dos paons blaus, animals llegendaris en la propietat des de que se’n té record. Es troba en el Passeig dels Plàtans del Parc Comtat d’Urgell de la finca i sorgeix arran d’una intervenció del Gar-Gar Festival (Penelles).

Font de les Senyoretes

És una font envoltada d’heura que es troba al principi de l’antic Passeig de les Senyoretes, dedicat a les antigues propietàries, últimes representats de la nissaga Girona al Castell del Remei. Les lloses de pedra que hi ha al terra, marcaven el camí que antigament estava cobert per una planta enfiladissa que feia un túnel fins al principi del recorregut de l’arbreda que conserva els exemplars d’arbres més antics de la finca.

Actualment, és lloc per prendre el sol o la fresca asseguts en el banc que hi ha al costat i, òbviament, per a fer-hi un glop d’aigua en les passejades que es mereix la finca que s’hi facin. Es localitza a l’esquerra de l’entrada en l’accés Est de la finca i, pràcticament, marca el final de l’Avinguda dels Xiprers i el principi de l’Avinguda del Castell.

Font del Pelegrí

Ubicada a la Plaça Canal d’Urgell, entre l’estany i el llac de la finca, deu el seu nom a la petxina que simbolitza el Camí de Sant Jaume i que assenyala la ruta que passa pel Castell del Remei atès que aquest forma part de la 4a etapa (Tàrrega-Linyola) de l’anomenat Camí Català per San Juan de la Peña de la ruta pelegrina. Després de segellar el seu pas per la finca i visitar el Santuari de la Mare de Déu del Remei, els pelegrins hi fan un glop d’aigua per a refrescar-se i agafar forces abans de reemprendre la marxa.

Peu de la Creueta

Aquest és el punt que constitueix el Mirador dels Vinyars, una vista immillorable sobre una plantació de vinya amb la població de Linyola al fons, a l’horitzó. És, sens dubte, el lloc òptim des del qual gaudir dels inversemblants capvespres que s’observen al Castell del Remei en qualsevol època de l’any. Una petxina de bronze en les pedres quadrades que el configuren també marquen la ruta pelegrina del Camí de Sant Jaume.

Llosa de la Pregària a la Verge del Remei

Una llosa de pedra situada a un extrem de la façana Nord del Santuari de la Mare de Déu del Remei té gravada la lletra de la Pregària a la Verge del Remei que va escriure n’Esteve Sunyol Gasòliba a petició d’Ignasi Girona Agrafel.

Val la pena llegir-la i, si se sap la melodia composta per Lluís Millet, cantar-la. Per la seva bellesa i significat, ha esdevingut un himne per a la gent vinculada a l’antiga colònia agrària i al territori. Amb alguna modificació en el text, ha estat adoptada per altres santuaris d’arreu dedicats a la Verge del Remei.

Aquestes mateixes paraules són les que Josep Obiols va dibuixar en el santuari i un dels motius d’admiració per part dels visitants juntament amb els frescos que va pintar l’artista. 

 

Espais de memòria històrica

El Castell del Remei acull diversos elements relacionats amb la memòria històrica i al Memorial Democràtic que promou el govern català. No us perdeu els monòlits de dignificació dedicats a les imatges del fotògraf Francesc Boix -anomenat “el fotògraf de Mauthausen”- de soldats republicans del Front del Segre al Castell del Remei i sobre els efectes de l’explosió del polvorí del magatzem de munició que els nacionals van habilitar al Castell del Remei, ambdós al Jardí del Castell, les plaques d’homenatge i commemoratives sobre l’explosió – a la façana del taller i al pati de la casa-palau-, les pintades de l’XI Cos de l’Exèrcit que es troba als murs de la bàscula, i les plaques commemoratives de la història del Canal d’Urgell a la façana principal de la casa-palau.

Manifestacions artístiques

Nombroses manifestacions artístiques fan referència al Castell del Remei i a seu paisatge i festes populars. Poemes, altres textos literaris, partitures, dibuixos, pintures, fotografies, publicitat… s’inspiren en aquest tresor del nostre territori.

Per exemple, la sardana titulada L’Aplec de Castell del Remei amb música de Domènec Cardeñes Barios (1916-1977) i lletra de Lluís Profitós Portella (1923-1999), que també és interpretada per la cobla durant la ballada de sardanes que inclou el programa de la Festa Major anual i en l’Aplec de la Sardana del Castell del Remei -recentment recuperat- que té lloc el primer de maig .

Així mateix, els Goigs a llaor de la Verge del Remei composats per l’escriptor Agustí Valls Vicens (1860-1920) i el musicòleg Francesc Mateu Nicolau (1847-1913).

I, per suposat, la Pregària a la Verge del Remei d’Esteve Sunyol i Lluís Millet.

El fet religiós al Castell del Remei

A la darreria del segle XIX Salvador Casañas Pagès (1834-1908), bisbe d’Urgell, atorga 40 dies d’indulgència als devots que resen o canten els Goigs a llaor de la Verge del Remei composats per l’escriptor Agustí Valls Vicens (1860-1920) i el musicòleg Francesc Mateu Nicolau (1847-1913).

El santuari exposa una còpia de l’edició especial realitzada l’any 1955 amb motiu de la inauguració del santuari, un any abans.

L’arranjament musical, en aquest cas, l’efectuà Lluís Maria Millet Millet (1906-1990).

En aquest sentit, també el mes de gener de 1929, Justí, bisbe d’Urgell, dóna el vist-i-plau a imprimir la Novena a la Verge del Remei en el Pla d’Urgell, que atorga 50 dies d’indulgència als fidels que practiquin l’acte escrit.

Així mateix, s’hi conserven el document original i la seva transcripció, datats del 1954, pel que es concedeix 100 dies d’indulgència a qui resi les oracions indicades davant la Verge en l’actual santuari, aleshores recent estrenat.

El fet religiós del Castell del Remei es reflecteix també en la creació de la Pía Fundación Verge del Remey, amb un capital fundacional consistent en un milió de pessetes en efectiu.  L’estiu de 1947 el bisbe d’Urgell, Ramon Iglesias Navarri, aprovà la seva creació a proposta de Joan Girona Vilanova. La finalitat consistia exclusivament a socórrer les persones pobres o desvalgudes de la diòcesi d’Urgell i, també, com a mostra de gratitud a la Mare de Déu del Remei “a cuya protección atribuyo la prosperidad de mis empresas”, segons recull el document.

Alguns productes Castell del Remei portaven el segell del bisbe com a garantia.

D’altra banda, conta una llegenda que uns pastors de la població pròxima de Boldú anaven amb els seus ramats a uns abeuradors al Castell del Remei. I que un dia, una ovella es va quedar mirant fixament la pila. Els pastors, en comprovar què li passava a l’animal, van observar dintre de la font una imatge de la Verge. I explica que precisament allí van aixecar una capella on venerar-la.

Col·lecció Victòria Antó d’aixovar antic El secret de la Victòria

La Fundació Castell del Remei és dipositària de la col·lecció privada de llenceria antiga més gran del país. Pertany a la Sra. Victòria Antó Ferrández, que custodia amb cura la seva major part en dependències de la casa-palau.

La Victòria té un secret que ara ens desvetlla. L’ha tingut guardat entre baguls, calaixeres i armaris. El que va començar com una admiració va passar a ser una afició i ara esdevé una col·lecció particular de més de 1.000 peces, la majoria catalogades per tècnics i personal qualificat.

Ja fa més de 30 anys que ella va voler conèixer les germanes de la seva mare i les filles d’aquestes, que vivien a França. Durant el viatge, a casa d’una cosina es va sentir immersa en un altre temps i en un altre espai entre tantes peces antigues que havia heretat de la família del seu marit, un jutge de l’alta societat lionesa.

Entre aquelles joies havia l’aixovar de dues cunyades solteres que contenia roba de la llar i camises de dormir brodades i marcades a mà amb gran delicadesa. El regal de dos camisons amb aquesta procedència va constituir l’inici de la seva col·lecció. A partir d’aleshores, va sentir una immensa curiositat per aquest llegat que mai més no es tornarà a reproduir, “com les catedrals gòtiques” -diu ella-.

I el temps -que tot ho pot- en molts casos ha mudat la composició de la fibra de manera natural, fent que la coloració verge del teixit hagi quedat difuminada en un to que ella anomena “de l’oblit”, fent que el color bru del lli, el blanc vegetal del fil i el blanc immaculat del cotó s’ha convertit en una nebulosa de misterioses tonalitats.

Per a la Victòria és un goig rescatar de l’oblit aquestes peces de costura que ha recuperat, rentat, planxat, conservat i mimat amorosament, tot esperant que un dia tindria l‘oportunitat de retre el merescut homenatge a tantes dones, que moltes vegades ha imaginat, en una mostra com la que us presentem.

En un període en què les persones naixien, emmalaltien i morien a la seva pròpia cambra, aquestes exquisides peces van ser confeccionades per mostrar una tasca perfectament executada per part de professionals cosidores de blanc, monges clausurades en convents i, segons la classe social, per les pròpies noies casadores -“qui  sap si de nit, tal vegada d’amagatotis amb la companyia d’un llum de ganxo, a la cambra del servei de la casa on s’hi estaven de minyones”- a punt de noces per ser lluïdes en la seva nova vida de casades, en dies assenyalats i festes de guarda.

El seu meritós treball artesà -tan meticulós i polit-, junt amb el fet que aquests treballs tèxtils mai més no es repetiran i, per tant, constitueixen ja un patrimoni que pertany a un etapa de la història passada, fa que esdevinguin veritables obres d’art antigues. Les peces treballades per mans expertes han quedat arraconades en el fons dels calaixos durant dècades, quasi oblidades i sovint sense estrenar.

Potser només mostrades setmanes abans del casori en què s’exposava la roba que com a dot aportaven les dones al matrimoni. És més que possible que sigui així com aquests treballs han arribat a la col·lecció de la Victòria; de tant guardar-los per lluir-los només en certes  ocasions i no haver tantes oportunitats com elles esperaven.

Els anys han anat passant, les persones han envellit i les festivitats han perdut solemnitat i, per tant, cada vegada han estat menys celebrades. I el que era guardat per les mares com un tresor personal per repartir entre les filles com a record de família per a futures generacions, ha passat de moda i resulta poc pràctic en una època més moderna.

Quan la Victòria recorre els mercats d’antiguitats i els comerços d’antiquaris experimenta el goig de descobrir objectes que li parlen d’una manera de treballar amb gust i sense presses. Es recrea mirant i admirant. Manifesta que la commouen sentiments de nostàlgia i, aleshores, sorgeix un vincle que l’aproxima a les peces i les restaura, les tracta amb respecte fins fer-les renéixer de nou després d’un son de segle i mig. Finalment, se sent unida a elles a l’haver-les retornat el seu autèntic valor.

És per tal de reivindicar i honorar tota una generació de dones anònimes, mitjançant les seves sensacions més íntimes manifestades sobre teles, pel que la Victòria Antó Ferrández creu important conservar la roba d’aquella època com un valuós testimoni de la nostra història i cultura que ens permet endinsar-nos en un temps ja llunyà.

Es poden admirar més peces de la Col·lecció Victòria Antó al catàleg editat pel Museu de Lleida de l’exposició, que va exhibir l’any 2015, El fil invisible: dones que cusen. Col·lecció d’indumentària de Victòria Antó imprès a la col·lecció Catàlegs, 2 o bé en línia a l’enllaç: https://bit.ly/2XYfQBW.

La col·lecció Victòria Antó deixa peces per a ser exposades temporalment a entitats que ho sol·liciten i assumeixen la responsabilitat de la cessió.

Així mateix, accepta donacions.

Patrimoni arquitectònic i paisatgístic al Celler Tomàs Cusiné

L’interès de la finca de Tomàs Cusiné  a El Vilosell excedeix l’aspecte merament vinícola, ja que la propietat atresora també un ric patrimoni d’arquitectura rural popular dels segles XVIII i XIX: cabanes i aljubs de pedra seca que han estat catalogats pels experts Mateu Esquerda i Josep Preixens -membres del Centre d’Estudis de Les Garrigues i de l’associació Amics de l’Arquitectura Popular- i que actualment es poden visitar en l’itinerari anomenat Ruta de les Cabanes.

La conservació d’aquests elements arquitectònics de la tradició rural i la cura del paisatge, a través d’un programa propi de gestió forestal, són també compromisos inherents a la filosofia del celler.

Informació de les cabanes: